Columna del Verdet desembre del 2009

Altra cop hem anat a picar gel i aquest cop enmig d'una forta nevada i amb molt poc gel. Però ens ho hem passat molt be desafortunadament ens vàrem oblidar la càmera i no vaig prendre cap fotografia.
L'estat del gel és mediocre i els resalts abans d'arribar a la cascada estaven repixant tota l'estona.així que ens vàrem mullar.
La columna la vàrem pujar unesquantes vegdes per anar agafant el tacte.
Apa fins a la propera

Bon Nadal a tothom

Turó d'en Vives Cim Comarcal

Del llibre 50 excursions inoblidables vàrem triar la d'en Turo d'en Vives a la comarca del Maresme
L'excurssió surt des de Sant Iscle de Vallalta.
S'agafa la pista que ens porta fins a la casa de colonies de Can Bosch, d'allà se segueix per la pista creuem la riera, Atenció no s'ha d'anar cap a la font de les dames, es la pista que surt a l'esquerra poc després de la Masia de Can Bosch
La pista se segueix uns quants kilomertres i s'aparca quan es cregui convenient.
Se segueix per la pista seguint el GR i es va guanyant alçada ràpidament.
fins just arribar a la part més alta on et trobes tres camins diferents a mà dreta el GR segueix a l'esquerra un camí planeja i hi ha un camí que va pujant entre els boscos. Nosaltres seguiremel camíplaner fins arribar altre cop a un tros que baixa fortament. Allà vàrem triar a l'esquerra per un bonic camí encatifat de fulles seques que ens portarà fins a l'aresta per un caminet que vaguanyant alçada fins arribar al turó d'en Vives.
Bonica excursió matinal

Ferrada de la Morera de Montsant

El Montsant es sec, àrid, pedragos, ventos, però te alguna cosa que no es pot descriure i que s'ha de descobrir, és un espai màgic on s'enten per què els cartoixans van fundar el seu monestir per aquests vorals.
Voliem anar a fer la ferrada de la Morera de Monstant i dormir al bonic refugi d'Albarca, però com sempre el refugi estava ple, així que vàrem decidir anar a dormir al refugi d'escladors de Cornudella de Montsant a l'habitació de les golfes, quina rasca.
Ens llevarem després de més de 9 hores de fer el gandul, sense sentir el despertador i decidirem anar a esmorzar. El sol havia sortit ja feia hores però encara no havia aconseguit escalfar l'ambient, així que no teniem pressa i ens decidirem a fer un entrepa de truita, que bo que es i comprarem uns pastissets per quan acabessim la ferrada un parell de litres d'oli que la nit abans haviem vist premsar i una miqueta de vi.

El cel encara estava enternyinat però decidirem anar acap a la Morera per inciar la ferrada.

Aquesta ferrada ja és una mica més exigent que la de la Trona però no te cap gran dificultat . Se surt de la part superior de la Morera de Montsant on hi ha un parquing i un mirador, a la part inferior del mirador hi ha una pista i un caminet que sense perdre alçada va resseguint la serra major, em sembla recordar que esta marcat en groc, aquest camí fins que ens trobem un poste que hi posa camí equipat i hem de girar a la dreta per anar a buscar la paret

Bonic inici de la via després de superar una zona pedregosa amb blocs on es troben algunes cadenes

Inici del 2 tram que conte unes grapes verticals un flanqueig a la dreta un molt bonic ascens per l'agulla i un 2 pont tibeta des de l'agulla fins altre cop a la paret

Passant pel 2 pont tibeta i la Júlia just abans del darrer tram de via

Imatge del darrer tram de la via, que podria ser un grau III d'escalada, s'ha de vigilar si hi ha gent davant per què cauen pedretes

Ferrada de la Trona Mussara

Sembla que poquet a poquet torno a agafar el ritme de muntanya i espero que es noti en el blog. Ja m'han començat a criticar per tenir-lo abandonat.
Com diu en Santi, un blog que no s'actualitza està mort.

Però anem per parts. Aquest cap de setmana hem decidit ananr al Montsant i la Mussara per intentar fer les ferrades de la zona i passejar-hi una miqueta.
Ara us explicaré la ferrada de la trona.
És una ferrada molt senzilla per practicar maniobres però que sorpren per lo agradable del curt recorregut.

Aproximació: per la carretera T704 de Viaplana fins a la Musara t'has d'aturar al Km 20 on hi ha dues entrades per cotxes just abans de les restes d'un mas en runes. Si heu arribat al Mas no patiu aparqueu el cotxe i desfeu els 200 m caminant.
En una de les entrades hi ha una cadena baixem pel caminent i al cap d'uns 200 metres ja ens trobem unes fites que ens marquen el cami de baixada dels cingles.
El caminet es agradable i ens portarà a creuar una riereta aquí és on hem de deixar el camí i remontarem el torrent seguint les fites.

Dificultad baixa
durada 30 minuts

La ferrada comença amb un tram de 5 metres vertical i després un llarg flanqueig d'uns 20 o 30 metres molt bonic, on es combina la roca i les grapes sense cap dificultad rellevant.

El pare que anava davant nostre li repetia al seu fill, vigila això no és un joc, desafortunadament jo també li havia de repetir el mateix a la Júlia que es dedicava a fer el tonto al mig de la via. Després del flanqueig hi ha un rappel d'uns 10 metres ATENCIÓ es reempren la via abans d'arribar al terra, la instalació es perfecte però a la sortida si no vas amb cura et tira una mica contra la roca. A la imatge es pot veure la familia després del rappel.
Un cop retornes a la via hi ha uns metresde flanqueig un petit pont tibetà i tornes a pujar en total uns 30 minuts distrets.

D'Aiguafreda a Sant Esteve de Palautordera

Aquest diumenge vaig decidir tornar a fer una excurssió amb transport públic i com no, vaig decidir anar a fer el Tagamanent, feia molts anys que no el feia i en tenia ganes.
Dit i fet un cop arribat a l'estació vaig seguir fins el poble per trobar les marques de la matagalls montserrat, o les del GR5 o les de la ruta verdaguer.
Un cop trobades vaig iniciar el camí cap al cim del tagamanent. Com que vaig aribar-hi molt ràpi vaig decidir canviar de plans i anarme'n cap a al plà de la calma.
Com que el dia era fantàstic vaig anar caminant fins obtenir una preciosa imatge del Matagalls.En aquest moment va ser quan vaig decidir-me anar a fer el Pic de Sui i baixar fins sant Esteve de Palautordera.
To be continued

PD: Passejar pel Monseny és sempre un petit plaer, caminar pels alzinars un encant.

Passejada de les Rovires fins a la Quar i retorn per la Riera de Merles.

Alguns ja coneixeu la masia de les Rovires de Baix.
Una entrenyable caseta que esta al bell mig dels prats de les Rovires, al terme municipal d'Alpens, però completament rodejada pel terme municipal de Borreda, així que nosaltres diem que pugem a Borreda.

Quan pugem a la casa i com que el camí està en força mal estat acostumem a fer excursions que surtin des d'allà mateix, aquest cop voliem anara la Quar passant per la carena, visitar Sant Benet de Vilaplana, la Quar i retornant pel costat de la riera. Però com no, els camins de muntanya estan abandonats i algunes pistes també, així que sortir a passejar pels boscos ens obliga generalment a anar amb unes tisores de podar per anar netejant els camins i aquests cops ens les haviem oblidat.

Cada cop em sap més greu la poca cura que tenim del nostre territori, els camins formen part de la nostra cultura de pais, així que s'haurien d'anar netejant, marcant i la gent els hauria d'anar fent, tots anem a Aigües tortes però sóm incapaços de coneixer els boscos que tenim més a prop, no coneixem els noms de les muntanyes ni les masies o les fonts. Oblidem i després de l'oblit ve el desinterès i finalment el desarralament que ens fa que ens sentim més comodes a un mall, gran superficie comercial a l'inteior d'un zara, un mango o uns cinemes que no gaudint de la tardor pels volts de la riera de Merlès.

És fantàstic anar a frança i veure com la gent s'agrupa per anar a fer algun senders, aquí tenim un territori precios, però l'únic que fem es obrir pistes forestals i anar-hi amb quatre per quatres llustrosos, aquest cop com acostuma a ser habitual no ens vàrem trobar ningú caminant.
Aquí us marco el recorregut que ens va portar més d'un maldecap, primer per què el mapa militar és un desastre, el de l'alpina no tenia ni marcada la pista asfaltada de la riera i tots els caminets que teòricament hi havien ja fa anys que havien desaparegut, malgrat tot hi ha alguns paratges preciosos De Boatella fins a la carena, o Sant Benet de Viaplana amb la seva ermita en runes o els marges del torrent de Can Pou i com no les diferents gorges i salts de la Riera de Merlès.
En fí una bonica excurssió per si algú te un matí lliure
Nosaltres comqueens vàremperdre vàrem trigar unes 5 horetes, però si trobeu els camins el temps es pot reduir bastant.

El vermell de Xincarro

L'escalada i jo hem seguit recorreguts propers però poc coincidents, tinc la sensació d'estar en el mateix etern nivell. Em passa més o menys com amb l'anglès. Però que hi farem sense entrenament no es pot millorar.

Aquest cap de setmana i com que tinc el genoll molt cascat he anat a fer una mica d'escalada. En Xavi ens ha tret a mi i el Martí a tocar roca i fer algunes vies.
Per retornar a la roca vàrem anar a la zona del vermell de Xincarro, zona molt bonica amb forces vies i orientació Sud. La fotografia es d'un interessant blog d'indrets d'escalada

Aquest cop em vaig sorprendre a mi mateix obrint la primera via un V+ d'uns 30 metres, però no podia ser tot tan bonic, quan faltava una xapa i la reunió, em va venir el cangueli i no em vaig atrevir a acabar-la i vaig destrepar per dues vegades el metre que guanyava.
Afortunadament teniem en super xavi que va acabar la feina i va muntar tres vies mes.
Un IV i un 6a, on em van haver de remontar a pols els primers 5 metres.Que trist es veure com thas d'agafar a les cintes per pujar i a sobre t'han d'aguantar el cul. El Martí es va portar com un heroi i la Lis i la Yaiza, no en tinc ni idea com es deu escriure ens van donar 10 voltes al Martí i a mí, però malgrat tot va ser un agradable dia d'escalada.
Les vies que penso que vàrem fer 40, 41, 44, 45 per més informació

I

Vida en parella 7-Muntanya 0

Sempre pensava que la vida en parella i els compromisos familiars no m'allunyerien gaire de la muntanya.
Sempre m'he ******* en els meus amics que han anat deixant la muntanya per qüestions de parella, fills, familia etc, etc....

En aquest darrer mes i mig el meu resultat ha sigut

Compromisos familiars/parella 7

Muntanya o

Això es molt dur senyors i em sembla que el proper serà un altre de parella

GR-20 Còsega

Còrsega és la quarta illa del mediterrania, molt muntanyosa i afortunadament molt boscosa, són increibles les fagedes i els alzinars que et trobes per tota l'illa i per fortuna dels excursionistes els corsos van crear un molt bonic recorregut per les muntanyes de l'illa, el conegut com a GR20, que comença a Conca i acaba a Calenzana

Aquest estiu he pogut fer-lo, te uns 200 km de longitud i uns 1200 m de desnivell positiu, i generalment es fa en 15 etapes. Nosaltres seguint les recomanacions del llibre del Sergi Lara el vàrem fer en 11, una més que el llibre per així tenir una jornada de repòs actiu enmig del camí i de sud a nord.
Malgrat que els francesos quedaven sorpresos que el fèssim en 10-11 jornades, que lluny que queda el nostre ritme del del Kilian Jornet que va trigar 32 h 54 min en fer el mateix que nosaltres. Es que no som res.
El Gr el vàrem fer de Sud a nord, al reves que la majoria de senderistes, aquesta opció te algunes ventatges ja que és mes progressiu i es poden doblar facilment les etapes finals i el sol molesta molt menys. No el tens de cara. Tanmateix te un inconvenient vas al reves que tothom i als refugis sempre et troves amb gent nova i no pots explicar-te les batalletes. Excepte alguns Iberics, la resta de gent l'acostumen a fer de Nord a sud.

Poquet a poquet anire posant les cròniques d'algunes etapes i algunes informacions complementaries al llibre del Sergi Lara.

Primer de tot informar-vos que les reserves als refugis es poden fer per internet, això us estalviarà molts mal de caps.

Segon el menjar als refugis es bastant pobre, un plat calent al dia i pots comprar en alguns formatge i embutit alguns cops fruita i altres coses com CORSICA-COLA el substitut cors a la cocacola

Tercer. Els refugis no tenen mantes i són d'una higiene una mica escassa, una noia basca i jo vàrem agafar infeccions a la pell i d'altre gent va tenir picades d'insectes varis. Ah no hi ha mantes als refugis.

Quart.Él volum de líquid que s'ha de portar no ha de passar del litre i mig hi ha moltes fonts, que desafortunadfament no estan marcades al llibre del Sergi Lara però si que en els mapes de l'IGN. Intentaré indicar-les en les cròniques dels diferents dies

Cinque Material necessari per fer la travessa

1. 2 samarreters tècniques de maniga curta
2. 2 pantalons d'esport
3. unes malles
4. 1 samarreta tècnica de màniga llarga
5. 1 samarreta de maniga llarga tècnica (opcional) i una tipus forro
6. 1 paravent
7. 3 mitjons i 3calçotets
8. la roba per estar al refugi (una muda complerta)
9. xancletes
10. frontal
11. Sac (ATENCIÓ NO HI HA MANTES)
12. Camel back o canimplora
13. farmaciola i menjar de marxa per 1 o dos dies
14. cartes o algun llibre
15. navalla
16. altimetre, bruixola, gps opcional

Sisé. No creure's el llibre del Sergi els perfils topogràfics i els mapes són un desastre, porteu copies dels mapes de l'IGN francès. Els temps són correctes si fas paradetes curtes, en algunes etapes més ajustats que en dd'altres. Si vols fer-te un banyet o descansar mitja horeta llavors ja no serveixen

Setè.

Etapa 1 Conca refugi de Paliri

Etapa 2 Refugi de Paliri Refugi d'Asinau per la variant Alpina

Etapa 3 Refugi Asinao- Mont Incudini Refugi d'Usciolu

Etapa 4 Refugi d'Usciolu- Refugi de Prati- Col Verd

Etapa 5 Col Verd- Vizzavona

Etapa 6 Vizzavona- Mont d'Or- Refugi d'Onda

Etapa 7 Refugi d'Onda Refugi de Petra Piana dia de descans

Etapa 8 Refugi de Petra Piana- Colde Verghio passant pel refugi de Manganu

Etapa 9 Col de Verghio -Refugi de Tighjetu

Etapa 10 Refugi de Tighjetuu -Refugi de Carrozzu

Etapa 11 Refugi de Carrozu- Calenzana

TANCAT PER VACANCES

DE L'1 D'AGOST FINS L'1 DE

SETEMBRE

Núria-Carança-Thues amb les meves nebodes

Feia temps que tenia ganes de poder portar a les meves nebodes a la muntanya i finalment aquesta setmana ha pogut ser i la Núria, la Mariona, la Fanni i el Quimet han creuat el pirineu caminant de Núria fins a Thues a França.
Haig de ser sincer feia temps que no estava tant nerviós abans de fer una sortida de muntanya, això d'haver-me de fer responsable del dormir, del menjar, del caminar dels quatre fantàstics em feia una mica de respecte, però al final ha sigut genial i anar amb l'Ermengol el meu germà una tranquilitat.
M'agradaria que ells fessin la crònica de la sortida però de moment jo només us donare un tastes de totes les coses que hem fet.

Veure la vall de Núria, les flors de sant Joan, refrescar-nos en un riu i arribar a dalt del noucreus, veure el pic de l'infern, fer un ninot de neu abans d'arribar a l'estany blau de Carança, descansar i ganyipar, tornar a caminar estirar-se i mullar-se els peus al llac, veure TANG i seguir caminant, veure marmotes, granotes i gripaus,trobar-nos maduixetes, marconi vermell o gerberes encara verdes, dormir a un refugi, jugar a la mona al mentider o al burro, esmorzar passar passareles i ponts penjats, camins escarbats a la roca jugar i xerrar esperar trens, i arribar a barcelona on l'Oriol, la Júlia o la Gemma ens esperaven per cuidar-nos una miqeta.

El primer dia vàren fer de Núria fins al refugi de Ras de Carança dia força dur que ens va portar unes 8 hores de camí.

Fotografia després d'esmorzar i abans de començar la travessa
Isards jugant abans de pujar al NoucreusA dalt del coll Llac blau, just després del coll

Estany negreEl segon dia vàrem fer el recorregut des de Ras de Carança fins a Thues Carança passant per les gorges de Carança. Pasareles, ponts penjats, agafamans dia molt més lleuger però que ens va dur unes quatre hores

La pena va ser que per les combinacions de transport no ens vàrem poder banyar a les gorges

Ferrada dels SACS a Benasc

Com que tampoc portavem càmera i els de dendar.com tenen una magnífica web on està tota la via explicada adjunto el link.
Atenció em sembla que hi ha un rappel de 35 m!
Nosaltres la vàrem baixar caminant
1h 20 minuts de pujada 330 m de desnivell i mitja horeta de baixada
La primera part està mitjanament bé per la meitat es torna unamica aborrideta i la darrera part pica una miqueta més sense ser cap cosa increible. La via està molt ben equipada

Cresta Espadas-Posets

Fotografia des de la dent de llardana de la cresta d'Espadas Posets que ens vàren fer el Pere Moragues i l'Imma Ribas. Gràcies per la companyia i la cerveseta.

Foto

Feia temps que amb en Martí i el Xavi deiem d'anar a fer alguna sortida plegats, feia molt que no sortiem i finalment varem trobar unes dates que ens anava als tres bé. Desafortunadament a última hora vàrem haver s'escurçar els dies per què jo tenia un dinar familiar el diumenge.

Però amb dos dies hem tingut temps per fer una ferrada i una bonica cresta que ens ha permès trepitjar nous cims i repetir-ne d'altres. La cresta d'Espadas-Posets sortint des de el collado d'Eriste.

Recorregut. Refugi Angel Orus segueixes el camí del Posets fins gairebé a l'inici de la canal fonda on has de girar a l'esquerra per un camí que et porta fins l'ibon de Llardaneta, d'aquí el collado d'Eriste ja és evident i l'inici de la cresta també. (el pas per mi mes complicat es el diente de Llardana que s'ha d'agafar per l'esquerra i s'ha d'anar amb cura. A partir d'aquest punt cap pas revesteix moltes més dificultats que les que requereix moure's per una cresta amb timba a banda i banda agafant-se de la roca en alguns moments)

Els tresmils es va succeint fins arribar al posets d'allà es baixa i es fa el diente de Llardana que sembla molt complicat però és senzillet i es torna a l'inici de la canal fonda i cap al refugi.
Diente Royo 3010 m

Pavots 3111 m

Las Espadas 3332 m

Tuca de Llardaneta 3311 m

Tuqeta Roya 3273m

Posets 3375 m

Diente de Llardana 3094

Per questions de temps vàrem decidir pararnos al refugi fer una cerveseta amb una parella del centre excursionista d'Argentona i baixar fins al parquing i retornar a barcelona

Temps: Del refugi fins el posets 5:30 h.

Dificultat alguns passos de II/III nosaltres malgrat porà corda i material no la vàrem utilitzar en cap moment. Són passos curts i si la roca està seca de molta adherencia i la roca no està tant descomposada com la cresta de Veteranos

La diente de llardana sembla molt difícil de pujar però un cop saps el camí es questió de cura tant per pujar com per baixar i no te cap pas d'escalada

Avui m'haig de disculpar per què he manllevat totes les fotografies, Malauradament no vàrem portar cap càmera
Els posets ja els he pujat per Veteranos, per Espadas, per Angel Orús a l'estiu i a l'hivern amb esquis de muntanya i per Estòs però cada nova ruta t'aporta coses panoràmiques diferents. Ara em falta fer el corredor Jean Arlaud a l'hivern i passejar pels estganys de Batisielles i fer els Eristes, però temps al temps

Vallivierna (3056m) i tuca de les Culebres (3051m) per Llauset

Vallivierna i Culebras per Anglos i retorn per la Vall de llauset

Feia temps que no sortia i a l'Arnau li passava tres quarts del mateix així que vàrem decidir anar a fer una excursioneta cap a Montgarri però com que el temps se'ns tirava a sobre vàrem decidir anar a fer el Vallivierna i el Culebras que l'Arnau no els havia fet mai.

Aproximació:

Passat Pont de Suert a uns 20 km cap al tunel de Viella hi ha el desviament cap al poble d'Aneto, Atenció hi ha un centre d'informació del Parc ANETO_MALADETES, si segueixes per la carretera pìsta pots arribar fins l'embassament de Llauset a 2110 m. La darrera part del camí es d'alguna hidroelèctrica però no hi ha cap problema per pujar i abans d'arribar s'ha de creuar un túnel força llarg .

Recorregut:

Un cop s'ha aparcat el cotxe es creua un altre túnel aquest cop força curtet i se segueix la pista a mà dreta que puja i després de passar una de les corbes hi ha les marques del GR que ens portarà fins el coll d'anglos 2432. Després queda una baixada forta i ja estas al circ d'Anglos i ja es veu el fantàstic refugi.

Nosaltres vàrem parar a fer una ganyipada en aquest refugi que te unes vistes espectaculars sobre l'estany gran d'anglos i els besiberris. I aquí es va iniciar la desgracia de la nostra jornada decidir seguir una horeta mes i fer bivac a l'estany del cap de llauset.

Uns metres abans del refugi surt un camí a mà esquerra que porta cap els estanyets d'anglos i fins el coll d'anglos i d'allà es baixa per un camí ben marcat fins a l'estany del cap de llauset.

En aquest idillic paratge vàrem decidir finalitzar la jornada i pendre un banyet xerrar una estoneta, sopar i fer el bivac, tanmateix quina fou la nostra desgràcia quan a quarts de tres comença a ploure i ens despertà, ens arreglarem la màrfega i la funda de bivac i a seguir dormint però a les quatre seguia plovent i tronant com una mala cosa i la màrfega s'havia convertit en un recipient d'aigua i ens estavem començant a humitejar, a les 6 del matí la situació era insostenible almenys en el meu cas que la funda de bivac era molt senzilleta, l'únic que tenia completament sec eren els peus per què estaven alçats. i l'Arnau va decidir asseures i esperar que la pluja pares. Es que ja no tenim edat per fer aquestes coses. El romanticisme juvenil dels bivacs per la gent jove.
El camí segueix el GR per la banda esquerra del llac i comença a baixar pel costat del riuet, a uns 100 metres et trobes la indicació cap al collado de vallibierna i els estanys gelats. Així que mig molls vàrem decidir esmorzar, semblava que el temps aguantava.

A partir d'aquest punt el camí torna a pujar està molt ben marcat i va pujant fins a trobar-se amb una indicació que marca collado de vallibierna a la dreta o cap a l'estany gelat. Si optes pel collado de vallibierna la volta és una mica més llarga però arribes al mateix punt.

Nosalters vàrem decidir anar cap al collado de Vallibierna seguint el GR11 i aquesta és la panoràmica de la vall que estavem deixant.

Un cop al collado de Vallibierna s'ha d'anar resseguint la cresta, molt senzilla i no obliga mai a posar les mans. L'aresta d'aquesta cresteta molt amplia et porta fins l'estany gelat.

A partir de l'estany gelat el temps va tornar a empitjorar i el vallibierna es va tornar a cubrir de boira

L'estany gelat es creua per la seva part inferior i s'inicia l'ascens al tuc de vallibierna per un camí força marcat amb fites, atenció hi ha fites a banda i banda del camí.

Un cop a dalt de l'aresta, aquesta ja es més estreta fins l'estrenyiment del pas de cavall

Quan nosaltres vàrem arribar la boira ja era més intensa i vàrem fer el pas del cavall emboirat, no es veia res a dreta ni esquerra.

Com que el temps no millorava vàrem decidir passar també pel camí de baix del pas del cavall, camí que queda per sota la banda del pas que dona a llauset. És molt senzill i així t'assegures que si un dia fas la ruta amb algú amb vertigen la pugui fer. El pas fa una mica més de respecte però és molt senzill.

Afortunadament quan vàrem arribar al cim de la Tuca de les Culebres el temps va millorar i es va obrir parcialment, fet que ens va permetre esmorzar tranquilament. I després la baixada cap al collado de llauset.

Es baixes el primer collet 30 m per sota el cim i després es va per l'aresta que s'anira deixant poquet a poquet per decantar-se cap a la zona del collado de Culebras intentant no perdre alçada per agafar el camí que porta fins a el collado de Llauset, si no s'enganxes, s'ha de baixar i després tornar a pujar uns quants metres, res de l'altre mon.

Des de el collado de Llauset el camí de baixada és evident i et porta sense perdua fins al parquing.

Malauradament per nosaltres la pluja va tornar a fer acte de presència un cop passat el collado de llauset i va ser una mica pesat arribar al parquing

Ja hi tornem a ser

Després d'aquest final de curs i de tenir abandonada la muntanya o ella tenir-me abandonada a mi. Es presenta un bon Juliol, ja ser que no faré res espectacular ,ho sento Xavi un ja te una edat, però me n'anire a diferents llocs del pirineu amb gent que m'estimo.
Uns dies amb l'Arnau, uns altres amb en Xavi i el Martí i finalment un que em fa molta il·lusió amb les meves nebodes a fer la ruta Núria Carança.
I a l'agost el GR20 de Corcega. A veure si ho puc fer tot i ho puc anar explicant.

Així que no patiu no m'he lesionat

Oriol Bota i Xavi Serra

Malgrat que els muntanyes sempre estiguin al mateix lloc i que els seu canvis siguin impercetibles a escala humana cada cop que repeteixes una muntanya descobreixes un munt de coses noves, el temps, la neu, el vent, algun isard despistat, un company.

Una company "de cordada" el podem descriure per com és fisicament, pel que diu o pel que fa, però una manera ben bonica per redescobrir-los es coneixent les seves amistats

Aquest cap de setmana he tingut el goig de compartir amb el Xavi Serra i l'Oriol Bota i 40 amics seus, un cap de setmana a la muntanya per cel·lebrar els seus 40 anys. L'experiència ha sigut genial i m'ha permès veure'ls amb uns altres ulls gràcies a les traces que d'ells en feien els seus amics.

L'Oriol és el meu germà gran el que em treia a la muntanya a pasturar, el que escalava, esquiava era més valent i agosarat que jo, que són una miqueta més acollonit. Com a germà te l'estimes per què toca i el Xavi és un molt bon amic seu que també feia muntanya i sobretot esqui de muntanya.

Però he de ser sincer l'Oriol i el Xavi són més que el meu germà i un amic del meu germà, són dues persones referents a la meva vida que em les estimo per què són com són pel que fan i per com intenten viure la vida.

Endavant i espero poder seguir disfrutant de la vostra estimació durant molts més anys. I que m'envieu una foto des del cim.

Montardo pel Ventosa i Calvell (En construcció)

Imatge del Montardo des de l'estany de Travessani

Sempre és un plaer tornar a fer el Montardo, dormir al Refugi del Ventosa i Calvell i despertar-se amb els besiberris coberts de neu però nets de nùvols o veure les agulles de travessani, el pà de sucre, la punta Alta o el coll de Contraix. Les vistes des de el refugi són espectaculars i aquest cop el nostre objectiu era el Montardo.

Punt de partida: Refugi del Ventosa i Calvell

RecorregutVeure mapa. Fins el coll el camí esta marcat amb les marques grogues de la carros de foc i d'allà cap al cim el camí és evident
Durada: fer una sortida amb més de 30 persones fa que els temps siguin totalment arbitraris. i per aquesta raó els obvio.


Per què fer les coses fàcils si les podem fer difícils. Generalment quan vas a la muntanya has de tenir present les condicions en que te la pots trobar i anar a la muntanya sense l'equipament necessari fa que t'hagis de posar per alguns llocs una miqueta més complicats, com ens va passar a nosaltres a l'enfilar per les roques per intentar evitar un pendent amb neu però que no tenia cap consistència.un cop al peu del petit Montardo ja veiem la darrera pala del cim

Imatge del Choukri i la Julia al cim del Montardo

Imatge de la cresta dels besiberris

Fotografia feta el diumenge 7 de juliol des de l'entrada del refugi Ventosa i Calvell abans de pujar al Montardo

Pedraforca per Gòsol (2497m)

Matinal al pedraforca, però des d'una perspectiva diferent a l'habitual del pedraforca on es veu clarament els dos pollegons i l'enforcadura. Aquesta fotografia està feta des de la plaça del poble de Gòsol.

No se pas quantes vegades he pujat el pedraforca, suposo que unes 6 o 7. Però sempre per vies fàcils, la tartera, el verdet o per gòsol, a veure quan faig cim per alguna via d'escalada.

Aquest diumenge uns quants professors, alumnes, pares i ex-alumnes hem acompanyat al Raimon Alguero a intentar fer el pedraforca, desafortunadament el temps no ens ha acompanyat i s'ha hagut de renunciar a fer cim i gairebé tothom s'ha quedat a l'enforcadura.

Excepte dos monitors i al final jo també els he acompanyat. i he pogut fer la fotografia del calderer.

Dificultat mitja

Durada unes 3:30-3 h per pujar i per baixar unes 2 horetes, temps relaxat.

Desnivell 1070 m

Recorregut El camí surt de l'entrada del poble a mà dreta, una còmode pista forestal asfaltada amb marques grogues i blanques PR ens indica l'inici del camí. Al cap d'uns metres el camí es transforma en una pista sense asfalt on els esbarzers estan començant a ocupar el camí i finalment a mà dreta surt un corriol que ens portra a creuar el riu sec i arribar a l'inici de la pujada pel bosc.

El camí va pujant per l'interior del bosc fins arribar a uns magnífics prats alpins, punt que està gairebé a la meitat de trajecete i d'aquí ja no hi ha pèrdua, s'ha de seguir el camí fins a l'enforcadura i quan si arriba gira a mà esquerra per fer el pollegó superior marcat amb punts grocs. Atenció si pugeu molt recta anireu al peu del calderer enlloc del pedraforca.

Apa a disfrutar d'una agradable sortida.

Alejandra Tobar

De mis años en Chile me he quedado con un amor infinito a ese largo y angosto pais y un agujero inmenso en mi corazón por perder el contacto con tres personas maravillosas, queda feo por que hay un monton de amigos chilenos que llevo en mi corazon pero hay tres especialmente que adoro, admiro y añoro.

Los que me conocen ya saben que uno es Sergio Zorilla, brillante pensador libertario del que podria estar horas diciendo bellas palabras, però como el blog es de montanya no lo haré.
La otra és una compañera del club andino Wechupun: Alejandra Tobar.

Foto de cuando fuimos a hacer el volcan Chillan

En la vida uno tiene la suerte de encontrarse con gente maravillosa, pero a veces pasan por nuestro lado sin que nos demos cuenta. Algunos nos dan un golpe y nos hacen abrir los ojos, nos dan la mano y nos enseñan un mundo nuevo que nunca antes habiamos visto ni vivido.
Alejandra me enseño cerros y valles pero me permitió disfrutar de su compañia una de las mas bellas personas con las que he tenido el placer de pasear, esquiar, hacer cumbres o solamente ir al cine. Al principio me daba miedo, digamos respeto, era dura y contundente pero poco poco tuve la suerte de irla descubriendo, es una de esas personas que irradian, es buena, sensible y valiente, a pesar de que hace tiempo que no la veo però espero que siga igual.

Me hubiera encantado escanear la diapositiva de Ale en la cumbre del Aconcagua. La muy bestia bajo desde Berlin hasta Santiago de golpe y por la mañana del dia siguiente ya estaba de vuelta en el trabajo. Era una màquina, però no he encontrado ninguna foto digitalizada así que solo he podido colgar estas dos donde se la ve. Ale és la que està saludando a la camara

Foto de cuando fuimos a hacer el cerro plomo en esquies

Una pena que Chile este a miles de quilòmetros.
PD: Quien debe ser la tercera persona? En la vida siempre ha de haber un poquito de suspense