Monday, January 28, 2008

Ja no hi ha ferrada a Tavertet

Finalment després d'uns mesos tornava a tenir cotxe, així que amb la Julia, enganyada com si no, ens encaminàvem cap a Tavertet per fer la Ferrada. Ai las, quina fou la nostra sorpresa quan ens digueren que feia dos anys que l'havien tancada. Les pressions dels ornitòlegs van fer tancar la via, snif, snif, malgrat tot no vaig poder veure cap rapinyaire per on diuen que la via passava.
Senyors quina merda, però almenys varem passejar una miqueta. Vam fer l'excussió fins a puig de la força.
Si aneu al punt d'informació de Tavertet us venen un planell amb 6 propostes de sortides pels voltants del poble. Nosaltres varem decidir fer la del Pla del castell i el puig de la Força i senyors es ben entretinguda i té unes vistes al pantà de Sau molt boniques i si t'animes pots donar la volta a tot el puig de la força i després pujar a dalt, a l'últim pollegó hi havia dos nois fent ioga i com que no hi puc fer res, sóc una mica cotilla, vaig sentir que un li deia a l'altre que que be li anava fe aquestes respiracions per alliberar tensions i arrelar-se al terra,
En fí que hi ha gustos per tot a la muntanya i els nois van tenir molt bon gust escollint aquell punt sobre la roca i amb unes increïbles vistes

Monday, January 21, 2008

Els Bufadors


Hi ha llocs verds, misteriosos, màgics, encantats, on cada cop que hi passes et sents transportat a les pàgines d'alguna historia fantàstica; un d'aquests llocs es els Bufadors de Beví.
Recorregut La Farga de Bevié, Els bufadors, serra dels bufadors, Sant quirze de Besora
Temps- 3 hores
Dificultat mitjana degut a la humitat del terra i que alguns trams són una mica aeris sense cap pas complicat.

Sortint del baixador de la Farga de Bevíe segueixes per la via fins que hagis creuant un pont, un túnel i després un altre pont sobre el riu ter. Al cap de 20 metres dues petites cases a mà dreta i entre les dues cases surt un caminet que ens portarà a l'ermita de Sant Moí, d'aquí una pista forestal, on sempre hem d'agafar els camí principal en tots els trencalls ens portarà fins al peu de la Serra dels Bufadors, just després de sortir del Parc de Montesquieu. Seguirem caminant un parell de minuts i trobarem una indicació a mà esquerra, la seguirem per un camí ben fressat i anirem entrant a l'obaga de la muntanya, el camí segueix molt ben marcat durant una molt bona estona fins que en un petit revolt un camí puja cap amunt( pot estar marcat amb punts liles) Seguim aquest camí que ens portarà directament als bufadors. Si seguim el camí marcat amb punts liles ens deixarà a un coll de la serra dels bufadors (1h 15 min), que ens permet baixar fins a una pista forestal.
A el coll l'opció més bonica és tirar cap a mà esquerra en el sentit de la marxa i anar carenajant una estona tota la serra dels bufador, baixar i retornar a Sant Moí per una pista que hi ha a la solana de la muntanya.
Una altra opció interessant és la de baixar cap a Sant Quirze de Besora
El secret es trobar la pista forestal correcta, per que jo no vaig trobar cap indicació i trigues 1h 30 minuts en arribar, d'allà si tens ganes pots fer una interessant visita al castell de Montesquieu, que no es cap castell, però.....

Monday, January 14, 2008

La temporada d'esqui ha començat

Segueixo sense càmera, així que seguiré utilitzant únicament les paraules per explicar les sortides.
El darrer cap de setmana havia nevat i el divendres van tornar a caure uns 15 cm de neu, així que aprofitant l'arribada d'un amic meu Francés, en Fabrice Chassat varem anar a estrenar el meu nom material de muntanya, planxes d'esqui Dynamic Altitrail, fixacions dynafit i botes scarpa F3, tot una passada excepte els esquis que són una mica tous.
La neu caiguda donava la falsa sensació que ni havia molta, però a les pistes aquests 15 cm de neu feien que l'esqui es convertis en un gran plaer, quin goig esquiar malgrat les primeres ratlldes a les soles. Així que ara a esperar que caigui més neu a veure si podem anar a fer les primeres sortides d'esqui de muntanya que això del forfait és molt car.

Monday, January 7, 2008

Gel a la Coma de l'Orri



Finalment ja he rebut les fotografies que ha fet el Xavi així que malgrat que surti únicamen jo no me'n puc estar de penjar-les i d'escriure el relat d'un molt bon regal que vaig disfrutar abans de reis.

Era el dia 3 de gener, mon pare m'havia deixat el cotxe per anar a fer alguna canal al Gra de Fajol o al pic de l'infern. Anavem el Xavi i jo il·lusionats camí de Vall ter, però quan arrivarem no hi havia ni gota de neu, tot era pedra, quin fracàs, un cop que teníem cotxe i semblava que haviem de tornar endarrera.
Sort que havíem llegit que les casacades de la coma de l'orri s'havien format, així que ens varem equipar i ens varem posar a caminar cap a unes cascades que no sabíem on eren i senyors va ser ben divertit això de fer escalada en gel.
Els dos sempre havíem fet canals, la central, els gendarmes del pic de l'infern, a la torre d'eina o a cambra d'ase, però mai havíem fet un llarg de gel sinó petits resalts.

Aquest cop i gràcies a que teniem les reunions montades per dalt varem poder practicar posar claus, assegurar-nos i fer diferents moviments en el gel i senyors es un subidon increible això del gel, ja tinc ganes de tornar a fer alguna cosa
A més a més a les 2 del migdia del primer dia el mal temps va entrar i es va posar a nevar cosa que ens va obligar a modificar els plans volíem dormir al refugi de vallter però com que no portàvem cadenes vam decidir anar a dormir a les rovires a Borreda una miqueta lluny, però on dormiríem calents i podríem disfrutar d'una bonica llar de foc.I l'endemà senyors va ser espectacular tot estava nevat, i la vall estava emblanquinada amb un tou de 30 cm de neu recien caiguda, quin goig que feia tot i la pujada aquest cop va ser molt més agradable. L'únic problema el moltíssim gel que s'amagava sota la neu recien caiguda.
Apali fins que arribin les fotos

PR-C51 San Jaume de Frontanya


Després de passar uns dies de tranquilitat a les rovires de Baix, he tornat a perdre la meva camera així que escriure les cròniques sense imatges i si algú la troba pels voltants de les rovires em faran un home feliç.
Aquesta excurssió seguint un PR molt ben marcat, està indicada per tots els públics. Així que si algun dia esteu pels vols de Vilada, Borreda o Alpens és una bona opció. PR-C51
El recorregut és d'uns 9 quilometres aproximadament, la dificultat baixa, la millor època tardor o primavera i el millor sentit el contrari de les agulles del rellotge.
És un recorregut que surt des de davant l'esglesia del poble i va discorrent entre boscos de pi primerament, després pins i roures i finalment puges per una molt bonica fageda que et porta fins a coll de la creu melosa i d'allà tot es baixada.
una molt bona opció matinal per depsrés fer un agradable dinar a qualsevol de les dues fondes de San Jaume de Frontanya

Tuesday, January 1, 2008

VIGNEMALE


La fotografia no es original, l'he copiat d'una web,
Crònica de l'ascensió al vignemale escrita pel Fran un dels meus companys de muntanya que em va traïr anant a fer el vignemale quan jo no podia.
Però equivocar-se és humà i perdonar diví. Conyes a part malgrat no poder anar a aquesta sortida els hi vaig demanar que em fessin la crònica de la mateixa, així que espero que la disfresseu com l'he disfrutada jo al llegir-la i veureu com a vegades les fotografies no són pas necessaries.
Crònica del 29-XII-2007, ascensió al Vignemale
L'ambient dins la cabanya d'Ossue era d'expectació i nerviosisme. El dia anetrior les muntanyes de Gavarnie ens havien rebut amb els braços oberts però ja teníem neu des del poble, així que ens havíem hagut de posar les raquetes de bon principi. A més la Cristina tenia una sobrecàrrega a la ingle i ens vàrem haver de quedar a la cabanya d'Ossue (1834m), amb la qual cosa havíem decidit de llevar-nos d'hora per atacar el cim al més pur estil alpinista clàssic. Ens vàrem llevar passades les 5 de la matinada i després de les 6 ja estàvem seguint una traça d'uns esquís, amb una lluna clara i brillant i un cel immaculat. La nit no podia ser més bona, ni rastre d'aire, clar que estàvem a una de les valls més ensotades del pirineu. Tot i el perfecte dia que es presentava jo tenia els meus dubtes, els gairebé 1500m de desnivell no em feien tanta por com la sensació de cansament extranya que tenia, no em trobava bé i no sabia per què.
La traça pujava prou clara per un tou de neu considerable, i tot i estar prou compactada el meu handicap principal eren les raquetes que duia, crec que les va dissenyar Amundsen per anar al pol sud, només que fetes de plàstic, la resta era ben bé igual: sense alces, sense punxes llevat de les urpes de la puntera, que per cert mossegaven cap abaix i en pendents m'ho havia de currar tot de bessons. La vall s'entortolligava entre pics molt verticals i un tenia la sensació d'estar engabiat entre muntanyes blanques, talment perduts sense sortida, però després de dos passos aeris senzills per superar ressalts de roca i d'algun pas un xic delicat per les raquetes per neu especialment compacta fruit d'alguna esllevissada les nostres ziga-zagues van donar els seus fruits i se'ns va fer dia clar amb sol tot avistant la glacera d'Ossue. Vam fer una pauseta merescuda per menjar ràpid i se'ns va ajuntar el Martí que havia seguit la nostra traça. Estàvem sobre els 2600m i quedava molt, així que ens posàrem a remuntar la glacera. El vent ens va sorprendre enmig de la majestuosa llengua de neu i gel que ens obria les crestes escarpades del massís, però el sol brillant ens havia donat forces renovades. Lentament però sense pausa deixàvem de banda el Petit Vignemale que ens havia fet de guia a l'últim tram de la vall, jo em trobava increïblement esgotat però no parava. Després d'una bona estona la glacera es feia molt més suau, gairebé sense pendent, però em sentia exhaust, i en l'última travessa quan per fi vam superar la latitud del piton Carré i el coll de l'espectacular Couloir de Gaube i arribàvem al peu de l'agulla del Pique Longue vaig tenir aquell moment en què "viene el hombre del mazo", no sabia per què però no podia més, era més de la 13h00 i només desitjava tornar... Reconec que em sentia molt avergonyit. Al costat meu hi havia la Mireia i li vaig deixar anar que no pujaria, però el simple fet de verbalitzar el meu pensament em va fer reaccionar, tres coses em van passar pel cap: 1)a la mateixa alçada de la meva vista hi havia la punta del Pitón Carre (3197m) per tant només em separaven 100m del cim, 2) jo era després del Xavi la persona més experiencia el tram dret que teníem davant, i 3) amb el día tan bo que ens feia, amb sol, sense vent, el cim ens havia obert les portes i jo l'estava rebutjant. No podia dir no, havia de pujar!
Ens vam encramponar, el tros de cresta era dret i mixte però no presentava gaire dificultat. El Xavi va tirar primer i vaig seguir-lo amb cansanci però decisió, i, tot just passat dos trams més rocosos vaig mirar amunt i veia el Xavi a 20m que em feia senyals i em deia: "està aquí!! a 10m!!" Em vaig emocionar, si tenia algun dubte que el 70% de l'alpinisme era coco el Pique Longue me l'havia esvaït, una lliçó que no oblidaré mai. Instants després, a les 14h00, plorava emocionadíssim d'alegria i m'abraçava al Xavi al cim del Pique Longue (3298m), intentava dir-li que era el més maco que havia vist mai, però no podia, només podia sentir-me eufòric, extasiat, i el plor emocionat m'ennuegava, teníem els pirineus sencers als nostres peus, la imponent paret nord i França, el massís del Perdido, la bretxa de Roland, el Taillón, a l'est al fons de tot Posets i Aneto, indescriptible. Una estona després va arribar la resta de la mini-expedició, Mireia, Martí i Amèlia. Tots junts celebràrem el cim... Però ningú havia portat càmara!! No tindríem foto del cim!! No em va amoïnar gens, sabia que aquell record el guardaria per sempre.
Ens vam posar mans a la obra per la baixada, es feia tard i havíem de baixar. El tros de cresta de baixada es va fer un xic més complicat però va ser només qüestió de paciència, els crampons agafàven molt bé i anàvem poc a poc. Ja a la glacera vam fer via, la veritat és que amb les raquetes a l'esquena i baixant amb crampons em sentia com a peix a l'aigua (maleïdes raquetes!). Amb el gruix de neu i la pronunciada pendent no vam trigar gaire res en fer els primers 800m de baixada, passa llarga, neu que frena, un plaer. Mirant enrere no podíem veure el fruït del nostre esforç perquè silenciosament un mantell de nuvols grisos anava tapant les cotes altes del cim i descendia molt molt suaument com tancant la porta de la cambra del tresor. No ens preocupava, la traça de baixada la teníem molt clara i els núvols no amenaçaven tempesta, només neu fina. passades les 18h30 ja era de nit i estàvem arribant a la cabanya d'Ossue després de més de 12h de caminada, ens acompanyava una neu suau que amortia els sons i la sensació d'haver tocat el cel per uns instants.
GRÀCIES ALEX, SI NO FOS PER TU NO HAGUERA ESCRIT AQUESTA CRÒNICA.