VIGNEMALE

La fotografia no es original, l'he copiat d'una web,
Crònica de l'ascensió al vignemale escrita pel Fran un dels meus companys de muntanya que em va traïr anant a fer el vignemale quan jo no podia.
Però equivocar-se és humà i perdonar diví. Conyes a part malgrat no poder anar a aquesta sortida els hi vaig demanar que em fessin la crònica de la mateixa, així que espero que la disfresseu com l'he disfrutada jo al llegir-la i veureu com a vegades les fotografies no són pas necessaries.
Crònica del 29-XII-2007, ascensió al Vignemale
L'ambient dins la cabanya d'Ossue era d'expectació i nerviosisme. El dia anetrior les muntanyes de Gavarnie ens havien rebut amb els braços oberts però ja teníem neu des del poble, així que ens havíem hagut de posar les raquetes de bon principi. A més la Cristina tenia una sobrecàrrega a la ingle i ens vàrem haver de quedar a la cabanya d'Ossue (1834m), amb la qual cosa havíem decidit de llevar-nos d'hora per atacar el cim al més pur estil alpinista clàssic. Ens vàrem llevar passades les 5 de la matinada i després de les 6 ja estàvem seguint una traça d'uns esquís, amb una lluna clara i brillant i un cel immaculat. La nit no podia ser més bona, ni rastre d'aire, clar que estàvem a una de les valls més ensotades del pirineu. Tot i el perfecte dia que es presentava jo tenia els meus dubtes, els gairebé 1500m de desnivell no em feien tanta por com la sensació de cansament extranya que tenia, no em trobava bé i no sabia per què.
La traça pujava prou clara per un tou de neu considerable, i tot i estar prou compactada el meu handicap principal eren les raquetes que duia, crec que les va dissenyar Amundsen per anar al pol sud, només que fetes de plàstic, la resta era ben bé igual: sense alces, sense punxes llevat de les urpes de la puntera, que per cert mossegaven cap abaix i en pendents m'ho havia de currar tot de bessons. La vall s'entortolligava entre pics molt verticals i un tenia la sensació d'estar engabiat entre muntanyes blanques, talment perduts sense sortida, però després de dos passos aeris senzills per superar ressalts de roca i d'algun pas un xic delicat per les raquetes per neu especialment compacta fruit d'alguna esllevissada les nostres ziga-zagues van donar els seus fruits i se'ns va fer dia clar amb sol tot avistant la glacera d'Ossue. Vam fer una pauseta merescuda per menjar ràpid i se'ns va ajuntar el Martí que havia seguit la nostra traça. Estàvem sobre els 2600m i quedava molt, així que ens posàrem a remuntar la glacera. El vent ens va sorprendre enmig de la majestuosa llengua de neu i gel que ens obria les crestes escarpades del massís, però el sol brillant ens havia donat forces renovades. Lentament però sense pausa deixàvem de banda el Petit Vignemale que ens havia fet de guia a l'últim tram de la vall, jo em trobava increïblement esgotat però no parava. Després d'una bona estona la glacera es feia molt més suau, gairebé sense pendent, però em sentia exhaust, i en l'última travessa quan per fi vam superar la latitud del piton Carré i el coll de l'espectacular Couloir de Gaube i arribàvem al peu de l'agulla del Pique Longue vaig tenir aquell moment en què "viene el hombre del mazo", no sabia per què però no podia més, era més de la 13h00 i només desitjava tornar... Reconec que em sentia molt avergonyit. Al costat meu hi havia la Mireia i li vaig deixar anar que no pujaria, però el simple fet de verbalitzar el meu pensament em va fer reaccionar, tres coses em van passar pel cap: 1)a la mateixa alçada de la meva vista hi havia la punta del Pitón Carre (3197m) per tant només em separaven 100m del cim, 2) jo era després del Xavi la persona més experiencia el tram dret que teníem davant, i 3) amb el día tan bo que ens feia, amb sol, sense vent, el cim ens havia obert les portes i jo l'estava rebutjant. No podia dir no, havia de pujar!
Ens vam encramponar, el tros de cresta era dret i mixte però no presentava gaire dificultat. El Xavi va tirar primer i vaig seguir-lo amb cansanci però decisió, i, tot just passat dos trams més rocosos vaig mirar amunt i veia el Xavi a 20m que em feia senyals i em deia: "està aquí!! a 10m!!" Em vaig emocionar, si tenia algun dubte que el 70% de l'alpinisme era coco el Pique Longue me l'havia esvaït, una lliçó que no oblidaré mai. Instants després, a les 14h00, plorava emocionadíssim d'alegria i m'abraçava al Xavi al cim del Pique Longue (3298m), intentava dir-li que era el més maco que havia vist mai, però no podia, només podia sentir-me eufòric, extasiat, i el plor emocionat m'ennuegava, teníem els pirineus sencers als nostres peus, la imponent paret nord i França, el massís del Perdido, la bretxa de Roland, el Taillón, a l'est al fons de tot Posets i Aneto, indescriptible. Una estona després va arribar la resta de la mini-expedició, Mireia, Martí i Amèlia. Tots junts celebràrem el cim... Però ningú havia portat càmara!! No tindríem foto del cim!! No em va amoïnar gens, sabia que aquell record el guardaria per sempre.
Ens vam posar mans a la obra per la baixada, es feia tard i havíem de baixar. El tros de cresta de baixada es va fer un xic més complicat però va ser només qüestió de paciència, els crampons agafàven molt bé i anàvem poc a poc. Ja a la glacera vam fer via, la veritat és que amb les raquetes a l'esquena i baixant amb crampons em sentia com a peix a l'aigua (maleïdes raquetes!). Amb el gruix de neu i la pronunciada pendent no vam trigar gaire res en fer els primers 800m de baixada, passa llarga, neu que frena, un plaer. Mirant enrere no podíem veure el fruït del nostre esforç perquè silenciosament un mantell de nuvols grisos anava tapant les cotes altes del cim i descendia molt molt suaument com tancant la porta de la cambra del tresor. No ens preocupava, la traça de baixada la teníem molt clara i els núvols no amenaçaven tempesta, només neu fina. passades les 18h30 ja era de nit i estàvem arribant a la cabanya d'Ossue després de més de 12h de caminada, ens acompanyava una neu suau que amortia els sons i la sensació d'haver tocat el cel per uns instants.
GRÀCIES ALEX, SI NO FOS PER TU NO HAGUERA ESCRIT AQUESTA CRÒNICA.