NADAL (poema de Joan Salvat Papasseit)
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Monday, December 24, 2007
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
Posts
1 comment:
“L’aigua!
Aigua, no tens ni gust, ni color, ni aroma.
No podem definir-te.
Et tastem sense coneixer-te.
No ets necessària a la vida: ets la vida.
Ens amares d’un plaer que no s’explica pels sentits.
Amb tu entren en nosaltres tots els poders als quals havíem renunciat.
Per la teva gràcia, s’obren en nosaltres totes les deus exhaurides del nostre cor.
Ets la més gran riquesa que al món pugui trobar-se,
i n’ets també la més delicada, tu, tan pura al ventre de la terra.
Podem morir sobre una font d’aigua magnèsica.
Podem morir a dues passes d’un llac d’aigua salada.
Podem morir malgrat els litres de rosada que tenen en suspensió algunes sals.
No acceptes pas barreja, no suportaries alteració, ets una divinitat ombrívola…
Però escampes en nosaltres una benaurança infinitament senzilla.”
Saint-Exupery
gràcies pels bons desitjos Alex!
Post a Comment