Mira que al Pirineu hi ha un munt de tresmils i repetir-los sempre fa una mica de rabia. Malgrat tot quan tornes a estar al peu de la muntanya se t'oblida tot i desitges tornar-la a pujar.
El dissabte passat ens varem plantejar fer el Neoville per què és un tresmil fàcil per fer amb esquis i la carretera et deixa molt amunt.
Però ai las, una allau havia tallat la carretera a l'alçada de 1700m uns tres quilòmetres abans del llac d'Oredon i d'allà encara queda tota la carretera fins el llac d'Aubert.
La carretera estava amb neu a trossos, i per sobre del llac d'Oredon estava completament neta de neu durant uns quants quilòmetres, quin pal, però quan vam arribar al planell on es troben els primers llacs el paisatge era increible, la neu sobre els llacs fonent-se agafant colors blavosos un cel esplèndid
Va ser un gran plaer foquejar per aquell planell.
Un cop sota la presa d'aubert varem girar a l'esquerra per anar guanyant alçada, i va ser en aquell moment que varem veure uns francesos fent el tonto i el cap d'uns minuts es desencadenava unaallau, L'Eli ens va dir que havia enganxat un dels nois així que a corre fins al peu de l'allau, però el susodicho, era un tronc que l'allau havia arrossegat.
Desprès varem reempendre el camí, però la calor era forta i era molt tard, així que varem suspesar si suspendre la pujada o no, però com que la traça estava molt marcada varem decidir pujar.
I més que una muntanya semblava un forn de neu, quina calor senyors, però al final no tots varem poder fer cim únicament l'Eli el Raimón i jo varem arribar a dalt, la sort de portar esquis de muntanya i no raquetes, je je, je
Posts
1 comment:
Post a Comment