Ja fà un any que vaig començar aquest blog, es presentava un any canyero per fer muntanya però la desafortunada lesió del xavi va estruncar els meus plans, i no he pogut fer coses gaire espectaculars però no per això he deixat de sortir i de disfrutar de la muntanya.
Per celebrar la seva recuperació varem quedar en fer una sortida als alps, voliem anar a fer el Mont Maudit per una canal i la ruta dels 4000 fins el Mont blanc, però l'allau que es va emportar per davant la vida de 8 alpinistes ens va fer modificar els plans, així que varem decidir anar a fer la barra dels Ecrins, era una muntanya que li teniem ganes, i malgrat que ens ha faltat el Martí que va preferir quedar-se a treballar.
Com sempre quan faig una sortida amb el Xavi portem de tot, i tant que acabem amb les esquenes destrossades i dient que mai més, espero que aquest cop sigui cert.
El primer dia i després de dormir sobre la taula d'una area de servei francesa varem arribar al parquing final, passat el poble d'Ailefroide, d'allà i després de preguntar si el refugi estava ple, pujarem amb tenda i tot dels 1850m fins els 3150 m que es on es troba el refugi, carregats com mules, el camí se'm va fer pesadet però varem arribar be fins el refugi i allà ens van dir que hi havia lloc per dormir, Merda 3 o 4 quilos que podiem haver deixat al cotxe.
L'endemà a dos quarts de quatre toc de pito i tothom que vol fer la barra dels ecrins a llevarse, i com no els únics ques s'havien de preparar l'esmorzar erem el Xavi i jo. Resultat varem ser els últims en sortir del refugi i també els últims en retornar-hi.
D'allà tothom encordat excepte nosaltres pujant per la glacera
El per que no ens encordarem ho podeu preguntar al Xavi que com que les cordes les portava jo ja li semblava bé.
Lentament varem arribar al fons de la vall per la glacera fins que el camí comenca a pujar sota uns quants seracs i les restes dels que ja han caigut, d'allà guanyarem alçada ràpidament i girarem cap a l'esquerra, dreta esquerra fents unes quantes voltetes fins arribar a la cota 3700 mes o menys, però a la banda esquerra de la glacera. En aquest punt on el camí torna a girar a la dreta per arribar fins al coll de Lory, nosaltres a mig camí varem decidir tirar pel recte i pujar als ECRINS per un corredor de neu, amb algun pas de roca on desafortunadament no podiem posar cap clau així que 250 metres de canal encordats ara si, però sense cap possibilitat d'assegurar-se. Senyors es que ho fem tot al revés
En aquesta foto es veu l'entrada de la canal i la petita rimaya que en dificultava l'acces.
Durant tota la pujada, el menda no s'aguantava els pets en tots els sentits, en el més pur sentit literal, vaig patir com un desgraciat, tenia unes ganes terribles d'anar de ventre, beure aigua, treurem roba per que estava suant i descansar, però no va ser possible fins que varem arribar a dalt, llavors ja no en tenia ganes, malgrat tot hauria sigut molt complicat solucionar el problema allà dalt.
A la següent imatge podeu veure el Xavi arribant al cim
.
I la fotografia dels dos al cim, el del bombí al cap soc jo i he arribat a la conclusió que necesito un casc de muntanya per que aquest és horrible.
Després de fer un mos varem decidir baixar pel camí habitual, destrepant la cresta fins al coll deLory, fent una petita parada en el 2 quatremil del dia, el pic de Lory.
Aquest cop el xavi va decidir fer un rappel per baixar els últims 30 metres i del coll s'arriba sense cap dificultat al pic de la dome de neige, molt bonic i agradable.
Allà el Xavi va voler fer un pilar i els pobres austriacs que ens acompanyaven van alucinar.
I pilar desmuntat i camí de baixada cap al refugi.
Per celebrar la seva recuperació varem quedar en fer una sortida als alps, voliem anar a fer el Mont Maudit per una canal i la ruta dels 4000 fins el Mont blanc, però l'allau que es va emportar per davant la vida de 8 alpinistes ens va fer modificar els plans, així que varem decidir anar a fer la barra dels Ecrins, era una muntanya que li teniem ganes, i malgrat que ens ha faltat el Martí que va preferir quedar-se a treballar.
Com sempre quan faig una sortida amb el Xavi portem de tot, i tant que acabem amb les esquenes destrossades i dient que mai més, espero que aquest cop sigui cert.
El primer dia i després de dormir sobre la taula d'una area de servei francesa varem arribar al parquing final, passat el poble d'Ailefroide, d'allà i després de preguntar si el refugi estava ple, pujarem amb tenda i tot dels 1850m fins els 3150 m que es on es troba el refugi, carregats com mules, el camí se'm va fer pesadet però varem arribar be fins el refugi i allà ens van dir que hi havia lloc per dormir, Merda 3 o 4 quilos que podiem haver deixat al cotxe.
L'endemà a dos quarts de quatre toc de pito i tothom que vol fer la barra dels ecrins a llevarse, i com no els únics ques s'havien de preparar l'esmorzar erem el Xavi i jo. Resultat varem ser els últims en sortir del refugi i també els últims en retornar-hi.
D'allà tothom encordat excepte nosaltres pujant per la glacera
El per que no ens encordarem ho podeu preguntar al Xavi que com que les cordes les portava jo ja li semblava bé.
Lentament varem arribar al fons de la vall per la glacera fins que el camí comenca a pujar sota uns quants seracs i les restes dels que ja han caigut, d'allà guanyarem alçada ràpidament i girarem cap a l'esquerra, dreta esquerra fents unes quantes voltetes fins arribar a la cota 3700 mes o menys, però a la banda esquerra de la glacera. En aquest punt on el camí torna a girar a la dreta per arribar fins al coll de Lory, nosaltres a mig camí varem decidir tirar pel recte i pujar als ECRINS per un corredor de neu, amb algun pas de roca on desafortunadament no podiem posar cap clau així que 250 metres de canal encordats ara si, però sense cap possibilitat d'assegurar-se. Senyors es que ho fem tot al revés
En aquesta foto es veu l'entrada de la canal i la petita rimaya que en dificultava l'acces.
Durant tota la pujada, el menda no s'aguantava els pets en tots els sentits, en el més pur sentit literal, vaig patir com un desgraciat, tenia unes ganes terribles d'anar de ventre, beure aigua, treurem roba per que estava suant i descansar, però no va ser possible fins que varem arribar a dalt, llavors ja no en tenia ganes, malgrat tot hauria sigut molt complicat solucionar el problema allà dalt.
A la següent imatge podeu veure el Xavi arribant al cim
.I la fotografia dels dos al cim, el del bombí al cap soc jo i he arribat a la conclusió que necesito un casc de muntanya per que aquest és horrible.
Després de fer un mos varem decidir baixar pel camí habitual, destrepant la cresta fins al coll deLory, fent una petita parada en el 2 quatremil del dia, el pic de Lory.
Aquest cop el xavi va decidir fer un rappel per baixar els últims 30 metres i del coll s'arriba sense cap dificultat al pic de la dome de neige, molt bonic i agradable.
Allà el Xavi va voler fer un pilar i els pobres austriacs que ens acompanyaven van alucinar.
I pilar desmuntat i camí de baixada cap al refugi.
3 quatremil en un dia no està gens malament
Properament i gràcies al fantàstic rellotge del Xavi us faré una millor explicació dels temps i del recorregut
Posts
No comments:
Post a Comment